|
|||||||
Número 276 - Zaragoza - Diciembre 2023|
|
|
FORO
|
|
||||||||||
 |
Suscríbete ya a la newsletter de Música Clásica |
| La Walkíria per a xiquets. |
| ||||||
|
Hola, amigos: Ya he terminado la adaptación de la Walkiria para niños. Como os prometí, os la adjunto. Cuando termine el Anillo completo, la traduciré al castellano y también la colgaré en el foro. Para mí ha sido un placer. Espero que os guste. Cordialmente. Rex. PD. He seguido los mismos criterios para hacer la adaptación que en el caso del Oro. Por ello, me he apartado de Akin cuando él se apartaba de Wagner y he puesto mi granito particular de arena para darle la forma que me interesaba pensando en mis alumnos. Con Siegfried seguiré el mismo camino. Se me plantea un problema en el caso del Ocaso, donde Akin prescinde de Hagen y los Guibichungos y propone un final feliz para el Anillo. Tras el ruego de Waltraute, Brünnhilde, de acuerdo con Siegfried ? que no muere ? se apiada de Wotan y las Hijas del Rin, a quienes devuelven el anillo, que se convierte en oro inofensivo y triunfa el amor. Me parece muy bonito, pero traiciona a Wagner. Por otra parte, hay pedagogos que afirman que los niños tienen derecho a finales felices en los cuentos. También hay que tener en cuenta la extensión del escrito dadas las edades a las que va dirigido, por lo que el tema de los guibichungos alarga bastante la obra. Así que ya veremos lo que hago cuando llegue a ese punto. Me gustaría ser fiel a la obra de Wagner y adaptar su libreto a la mentalidad e intereses de los chicos. Se intentará... LA WALKIRIA Primera jornada de ?L?anell del Nibelung? de Richard Wagner. Adaptada (a partir de ?Opera Stories from Wagner?, de Florence Akin) per Rex. TAULA 1. Una poderosa espasa. 2. El valent Siegmund 3. Wotan cedeix davant Fricka. 4. Abans de la batalla. 5. La mort de Siegmund. 6. El càstig. 7. El foc màgic 1. UNA PODEROSA ESPASA. Molts anys passaren des que Alberich va furtar l?or a les Filles del Rin, els gegants van construir el Walhalla per a Wotan, i Fafner, el gegant assassí, va convertir-se en drac. Els déus vivien en el seu majestuós castell, però el seu rei estava trist. No podia oblidar la maledicció d?Alberich. Què passaria si el malvat nan aconseguira recuperar l?anell? Segur que destruiria el Walhalla i acabaria amb ells. ?Oh, per què no vaig tornar el maleït anell a les Filles del Rin??, sospirava Wotan. ?Tan de bo poguera ser de nou un bell adorn que alegrara els nostres cors. Mentre estiga al món, el seu influx maligne ens furtarà la felicitat. Solament quan aparega un heroi tan fort i valent que siga capaç de matar el drac i tornar l?anell als seus legítims propietaris acabarà amb la maledicció i podrem tornar a ser feliços. Faré una poderosa espasa?, pensà Wotan, ?i quan vinga l?heroi la tindrà a la seua disposició.? Després de forjar l?espasa, va endinsar-se en el bosc fins arribar a la cabana de Hunding, un rude guerrer que estava celebrant el banquet de boda. Havia obligat una jove donzella que no l?amava a casar-s?hi. En la nit, lluïa esplendorosa la llum de la lluna. De la cabana eixia el soroll de les rialles dels amics de Hunding, que estaven celebrant l?animada festa. Solament Sieglinde, la núvia, estava trista. Wotan va entrar-hi. El tosc habitatge estava construït al voltant del tronc d?un poderós freixe. Les parets eren de fusta i el sòl estava cobert amb pells d?animals salvatges del bosc. Branques d?arbustos i mates d?herba penjaven per les parets. L?enorme llar estava feta d?aspres pedres. El poderós Wotan va guaitar, seriós i solemne, la multitud, que, atònita, va emmudir, tan bon punt va travessar la porta. Va mirar tendrament la desafortunada núvia, que era l?única que no li temia, i li somrigué. Aleshores va brandar l?espasa per damunt del seu cap i va soterrar el seu brillant tall fins l?empunyadura clavant-la en un costat del gran freixe fins el bell cor del majestuós arbre. Després, tornant-se cap els invitats, va dir: ? Aquesta espasa serà per aquell que siga capaç de traure-la de l?arbre. Encara que tots els invitats van intentar fer-se amb ella, cap d?ells no va poder desclavar-la ni un mil?límetre. En els anys que seguiren, molts van provar sort, però tot va ser en va. El lluent tall de la divina espasa va restar dormint en el tronc de l?arbre. 2. EL VALENT SIEGMUND Una nit molt fosca, Siegmund, un brau guerrer, vagava tot sol pel bosc sota una formidable tempesta. Havia hagut una gran batalla aquell dia. De tant de lluitar, se li havien trencat les armes i no es podia defensar. En fer-se de nit, Siegmund escapà dels seus enemics. Estava buscant un lloc segur on poguera refugiar-se i guarir les seues ferides. A punt de defallir exhaust, va veure en la llunyania una tènue llum que eixia de la finestra d?una cabana en el bosc. Amb les poques forces que encara li quedaven, va arrossegar-se com va poder fins a la porta. Ningú no va respondre la seu crida. Estava tan fatigat que poc li va importar si era la casa d?un amic o d?un enemic. Va obrir la porta i va passar dins. Quan va fer una ullada al seu voltant va pensar: ?Aquesta deu ser la cabana d?algun cap del bosc?. Un gran foc cremava en la tosca llar. Com que estava xop fins els ossos, s?hi acostà i, ràpidament, va quedar-se profundament adormit quan va entrar en calor de tan cansat com estava. Mentre Siegmund estava dormint, va obrir-se sense la porta d?una habitació. Una bellíssima dona de cabells rossos va eixir. Era Sieglinde, la dona de Hunding. Havia sentit entrar Siegmund i, creient que era el cap del clan que tornava a la cabana, va eixir per saludar-lo. En lloc del seu espòs, va veure un estrany en terra. Va acostar-s?hi una miqueta i va adonar-se que la seua cara semblava trista i preocupada. ? Qui ets tu? ? va preguntar. Però l?home no va respondre. Va agenollar-se al seu costat i li mirà la cara. Era el fort i noble rostre d?un heroi. ? Dorm ? va dir. ? Que feble i cansat pareix. Potser estiga ferit o s?haja desmaiat de fam. Siegmund va despertar-se i amb una veu que a penes podia sentir-se va demanar aigua. La dona anà ràpidament a portar-li un got d?aigua fresca. Commoguda pel seu lamentable estat, li acostà el got al seus llavis i el sostingué mentre bevia. Quan Siegmund va recuperar l?alé, mirà la cara de l?amable dona i li va preguntar: ? On sóc? Amb mirada preocupada, va restar en silenci mentre sentia un soroll familiar rere la porta. Acte seguit va entrar bruscament el cap del clan llançant-li una mirada ferotge a Siegmund. Sieglinde s?afanyà a dir: ? Vaig trobar aquest foraster estirat en terra i necessitava ajuda. ? I tu li la vas donar? ? va bramar el cap. ?Vaig donar-li aigua. No podia fer-lo fora amb aquesta en mig de la nit amb aquesta tempesta. El cap se féu negre de ràbia i digué: ? Perquè és la sagrada llei del meu país que ningú que haja entrat en ta casa buscant refugi en la nit no serà fet fora, aquest intrús podrà restar ací fins al matí. Després, haurà de lluitar per la seu vida. Mirant severament la seu dona va fer: ? Anem a l?habitació i deixem-lo a soles. Demà ja m?encarregaré d?ell. Siegmund va saber en aquell moment que es trobava en la casa del fer Hunding, el cap del clan del bosc. Com podria defensar-se si no tenia armes? Quan Hunding va quedar-se dormit profundament, fatigat com estava de la lluita que ell i els seus havien sostingut amb Siegmund en mig de la tempesta, va eixir Sieglinde de l?habitació procurant no fer soroll per no despertar el seu odiat i temut marit que l?havia obligada a casar-s?hi i tan malament la tractava. Enamorada del noble heroi des que el va veure, li va contar la seua història i com Wotan va entrar en la cabana el dia de la boda i va clavar l?espasa en el freixe. Sigmund s?acostà a l?arbre i, d?una forta estirada, la va traure del robust tronc. Ara podria defensar-se! 3. WOTAN CEDEIX DAVANT FRICKA. Wotan va reunir per al Walhala una companyia de nou donzelles guerreres. Eren les Walkíries, unes joves i fortes xicones que cavalcaven entre els núvols en els seus veloços cavalls. Els fantàstics animals no solament podien córrer per terra, sinó volar per l?aire. Les donzelles duien ales en els seus cascos i unes esplèndides armadures de plata que resplendien a la llum del sol. Allà on hi havia una batalla, Wotan les enviava a la busca del més brau heroi. Podien volar sobre el camp de batalla i observar els guerrers lluitant. Quan el més valent era ferit, les Walkíries l?arreplegaven i se l?enduien en els seus cavalls voladors al Walhalla, on es reposaven gràcies a Freia, la deessa de les pomes daurades de l?eterna joventut. Amb el temps, Wotan tendria en el seu castell un exèrcit format pels herois més valents de la terra. Aquest era el seu pla per protegir el Walhalla en temps de perill. D?aquesta manera esperava sentir-se més tranquil i feliç. A trenc d?alba, el Rei dels déus va cridar Brünnhilde, la seua walkíria favorita. Era la més valenta de totes i l?estimava com un pare por estimar una filla. ? Brünnhilde ? digué Wotan ? hui va a tenir lloc una terrible lluita entre el fer Hunding i el meu volgut amic Siegmund. Ell és el més noble i valent. Vés al camp de batalla i dóna-li la victòria com bé es mereix. Porta-me?l en el teu veloç cavall, que ja fa temps que vull tenir-lo amb mi en el Walhalla. Justament en aquell precís moment, Fricka, la dona de Wotan, aparegué en un carro tirat per moltons als quals pegava sense pietat amb el seu fuet. Estava tan emprenyada que feia por. ? Wotan! ? va cridar. ? Siegmund no mereix ser portat al Walhalla. El meu amic Hunding mereix guanyar el combat perquè a canvi de la seua hospitalitat, l?ingrat del teu protegit vol furtar-li la dona, la desvergonyida Sieglinde. ? No! ? va replicar Wotan furiós.? He de protegir Siegmund. Ell és l?heroi que va guanyar la meua espasa. Mai no m?ha caigut bé Hunding. Va forçar Sieglinde ? que no l?amava ? a casar-se amb ell en contra de la seua voluntat. Que se?n vaja amb Siegmund, que és a qui estima. Més furiosa encara, Fricka exigir a Wotan que respectara la seua voluntat: ? Lleva-li l?espasa a Siegmund. Hunding ha de véncer. Promet que prohibiràs a la walkíria que ajude l?ingrat amic teu. El cor li va fer mal a Wotan quan va sentir aquestes paraules en boca de la seua temible dona, que tenia els ulls eixits i rojos de còlera. Sentia una enorme simpatia pel noble i valent Siegmund i odiava el rude i covard Hunding. En el noble heroi tenia centrades totes les seues esperances. Pensava que ell seria capaç de recuperar l?anell que Fafner, convertit en drac, guardava gelosament en la seua ombrívola cova. Però no gosava rebutjar la demanda de Fricka. No podia permetre que les disputes i baralles entraren en el Walhalla. Molt trist, va sentar-se sobre unes roques, abaixà el cap i posà les mans sobre la cara cobrint el rostre per tapar les amargues llàgrimes que no podia evitar que s?esmicolaren per les seues galtes. Després d?un tens silenci, va mormolar de manera quasi inaudible: ? Ho promet. Li retire la meua ajuda a Siegmund. 4. ABANS DE LA BATALLA. Una volta guanyada la discussió, Fricka se?n tornà al Walhalla. Ja a soles, Wotan va cridar desesperat: ? La desgràcia i la vergonya han caigut sobre els déus! He d?abandonar a qui estime! He de perdre el més noble dels herois! Totes les meues esperances s?han esvaït! No queda sinó esperar que els déus deixen d?existir. Aquesta és la maledicció que caigué sobre mi quan vaig llevar-li l?anell a Alberich, el cobdiciós nan. Brünnhilde, que se n?havia anat quan Fricka aparegué, s?acostà a Wotan; amb molta tendresa li mirà als tristos ulls, i li va demanar: ? Digues, pare, què pot fer la teua filla per tu. Confia en mi. Conta?m les teues penes. Wotan li agafà amorosament les mans i li contà la història de l?anell: com l?havia pres del dit del nan, com havia utilitzat l?engany per furtar l?or amb què pagar el Walhalla. Li parlà de tot: de la tristor del cor de les Filles del Rin que custodiaven l?or pur, la cobdícia dels gegants que portà Fafner a matar Fasolt, l?esclavitud de l?assassí convertit en drac custodiant el tresor en una cova del bosc... Finalment, li parlà de la maledicció d?Alberich i li confessà la seua por que el malvat Nibelung poguera recuperar l?anell i, amb el seu poder, destruir el Walhalla. Després d?escoltar atentament la historia de la maledicció, Brünnhilde digué: ? Però, pare, Alberich no pot destruir el Walhalla. Pensa en els herois que hem reunit allí. Estic segura que poden protegir-nos de qualsevol perill. ? Brünnhilde, filla meua ? va sospirar Wotan ? tu no coneixes el poder de l?anell quan està en mans d?Alberich. Una volta el guanye, podrà fer amb ell tot el que voldrà perquè ha renunciat a l?amor. Amb ell, podria tornar enemics els nostres amics. Els nostres herois lluitarien a favor del Nibelung. ?Durant molt de temps he anhelat que un heroi fort i valent vinguera per matar el drac. Desitjava que aquest heroi fora Siegmund. Però ara que em necessita, he d?abandonar-lo. Malgrat que es trenque el meu cor, no puc una altra cosa. Les tenebres i la tristor estan omplint el Walhalla. ?Vés, Brünnhilde. Vés ràpidament al camp de batalla i protegeix l?amic de Fricka, el cap del bosc que tant avorresc. ? No, no, pare, no puc! ? va exclamar la donzella. ? Tu estimes Siegmund, i és a ell a qui defensaré. En sentir aquestes paraules, el poderós Wotan s?encengué de còlera i bramà en to amenaçador: ? Com goses desobeir-me, xicona? Que hi vages et dic! Dóna-li a Hunding la victòria, compleix la meua promesa! Tristament, la donzella guerrera va prendre el seu escut i la seua llança i cavalcà pels aires cap el camp de batalla. 5. LA MORT DE SIEGMUND. Brünnhilde observà la batalla molt a prop. Quan va veure de quina manera tan neta i valent el noble Siegmund lluitava, i com de trampós i covard era el malvat Hunding, va pensar: ?He d?obeir els desitjos del meu Rei, no les seues paraules. Ell s?estima molt Siegmund?. Quan la battalla estava en el seu punt més terrible, anà com un llamp al costat de l?heroi i li digué: ? Ànim, Siegmund! Ataca?l amb la divina espasa! Brünnhilde va afagar els trossos de l?espasa i, aterrida per la ira de Wotan, va fugir ràpidament cap el lloc del bosc on Sieglinde esperava amagada el seu amant. ? Siegmund ha mort ? va dir-li pesarosa la walkíria. ? Ha lluitant valentament i noble. ? Si el meu amor ha mort, jo ja no vull viure. La vida sense ell, no és vida per a mi ? va contestar gemegant la dona. El valent guerrer va alçar l?espasa per pegar-li al malvat el colp mortal quan, de sobte, Wotan aparegué en el seu cavall entre els núvols i colpejà l?espasa de Siegmund amb la seua poderosa llança. Amb gran estrèpit, l?arma va trencar-se i els trossos van caure als peus de la donzella guerrera. El covard de Hunding va aprofitar l?ocasió i va matar l?indefens Siegmund. ? No estigues tan trista, dona afortunada, que prompte donaràs a llum el seu fill. Siegfried serà el seu nom. Aquests són els trossos de la seua espasa. Guarda?ls per a ell ? li va fer Brünnhilde. ? Siegfried serà l?heroi més valent que el món haja vist mai més ? va declarar orgullosa la futura mare. Sense parar-se més, Brünnhide va pujar en el seu cavall i va anar-se?n volant cap a la Roca de les Walkíries per demanar ajut i protecció a les donzelles guerreres. Tanta por tenia del furiós Wotan que mai s?havia vist volar una walkíria tan ràpidament. 6. EL CÀSTIG. Cada capvespre les donzelles guerreres es trobaven en la Roca de les Walkíries. Era el pic més alt de les muntanyes. Des d?ell cavalcaven al Walhalla portant l?heroi que havien agafat en el camp de batalla. Unes a altres es saludaven cridant: ?Heiho! Heiho! Heiho!? En aquesta ocasió, totes llevat d?una, havien aplegat ja a la roca. ?Com és que encara no hi és Brünnhilde? ? van preguntar-se unes a altres. Què deu haver passat perquè no hi siga ja quan ella és la més ràpida? I es varen posar a cridar-la en veu alta amb el seu acostumat crit: ?Heiho! Heiho! Heiho! Heiho! A la velocitat del llamp aparegué Brünnhilde cavalcant entre els núvols. En el seu cavall no portava un brau heroi, sinó una indefensa dona, Sieglinde. ? Ajudeu-me, germanes, per favor! He desobeït el nostre pare i he despertat la seua ira ? va suplicar la compassiva guerrera, que estava disposada a sacrificar-se per salvar la dona que portava. Va contar-los la trista història de Siegmund i Sieglinde, i els demanà on podria deixar-la sana i estalvia. Les walkíries, encara que aterrides per la fúria de Wotan li van indicar un lloc on podria romandre segura la dissortada dona. En la zona del bosc on es trobava Fafner, el drac, el déu no la trobaria. Sieglinde li va donar les gràcies a la seua salvadora i se?n va anar. El cel es féu negre i una furiosa tempesta anuncià l?arribada de Wotan, que va bramar ple d?ira: ? On és Brünnhilde? On és la desobedient traïdora? Les seues companyes, tremolant de por, l?amagaven entre elles sense atrevir-se a dir ni pruna. ? Què no em sentiu, colla de ploramiques? Qui gose protegir-la, ai!, qui gose protegir-la compartirà el seu càstig ? va cridar, furiós i colèric, l?amenaçant déu. Brünnhilde, plorant, va eixir del seu amagatall entre les seues companyes. Es llançà , humil i suplicant, als peus de Wotan i va dir: ? Ací em tens, pare. Quin és el meu càstig? Dur i solemne, el rei dels déus va sentenciar: ?Mai més no veuràs el meravellós Walhalla. Mai més no li portaràs un heroi al teu rei. Romandràs ací dormida en un profund son fins que el primer home que passe et desperte i et convertisques en la seua esposa. ? No pots fer això, pare! Qualsevol cosa menys això! No veure mai el Walhalla? No tornar a cavalcar amb nosaltres de nou? Pare! Pare! Quina crueltat! Retira les teues paraules, per favor. No sigues tan dur amb la nostra germana ? van suplicar les walkíries. ? Aneu-vos-en si no voleu que us castigue també a vosaltres i deixeu-me a soles amb aquesta descarada ? va seguir, amenaçant, Wotan. Espantades per la terrible ira del Rei dels Déus, van pujar als seus cavalls i desaparegueren en un tres i no res camí del Walhalla. 7. EL FOC MÀGIC Lentament, els núvols desaparegueren; el cel va escampar i la plàcida visió del crepuscle adornà la volta celest. Encara es trobava Brünnhilde, morta de por, als peus se Wotan sense atrevir-se a alçar el cap. Finalment, va dirigir, suplicant, una tímida mirada al ulls de Wotan i va preguntar-li amb tristesa i dolor: ? Què és allò tan greu que he fet perquè em castigues amb tanta duresa? Vas ser tu qui em vas ensenyar a defensar el valor i la veritat. He protegit aquell a qui tu estimaves i m?ensenyares a estimar. ? Però vaig canviar l?ordre i tu, Brünnhilde, m?has desobeït. Ja t?he dit quin és el teu càstig i no pense canviar-lo ? va respondre, el ja no tan colèric, però ferm déu. ? Aleshores, pare, concedeix-me un únic desig: fes que el lloc on he de dormir siga de manera que cap covard gose acostar-s?hi; que solament un brau heroi puga fer-ho. Per l?amor que et tinc m?atrevisc a demar-t?ho ? va suplicar la pesarosa donzella el rostre de la qual provocava compassió en mirar-lo. Wotan, que amava aquesta walkíria amb tot el seu cor, però es veia obligat a castigar-la, va entendrir-se i, cedint, va respondre amorosament: ? Estigues tranquil?la, filla meua, nineta dels meus ulls, que compliré el teu desig. Un cercle de foc màgic envoltarà aquesta roca mentre dormes. Solament qui no conega què és la por podrà reclamar-te com a esposa. Amb delicadesa, el déu la va abraçar i va besar-la en les dues parpelles. A l?instant, va adormir-se tranquil?lament. Amb molta cura, la va posar sobre l?herba fresca plena de flors davall d?un frondós arbre. Durant una llarga estona, va contemplar, emocionat, la seua dolça i brava cara. Era la seua filla favorita i sentia gran pesar per veure?s obligat a castigar-la. Li va posar el casc protegint els seus ulls i va col?locar-li l?escut sobre el pit. Amb les llàgrimes als ulls va entonar aquesta cançó de comiat: ?Adéu, filla meua estimada, la més bella i brava, vida i llum del meu cor, adéu. Orgull de la meua ànima, adéu, Un llarg adéu.? Solemne, s?allunyà unes passes del lloc on Brünnhilde jeia dormida i va colpejar la roca amb la seu poderosa llança invocant Loge, el déu del foc: ?Loge! Loge! Vine cap ací en forma de flama aterridora! Enormes flames roges, que quasi arribaven al cel, aparegueren en la Roca de les Walkíries. Cap covard no s?atreviria a creuar-les; solament un heroi que no coneguera la por gosaria fer-ho. Amb la seua llança, el déu féu un cercle que el foc va seguir rodejant amb les seues poderoses flames el lloc on dormia Brünnhilde. Finalment, el gran Wotan va cridar cap a les muntanyes i les valls dels voltants: ? Aquell que no tema la punta de la llança de Wotan, aquell que no sàpiga què és la por, aquell que no s?espante d?aquestes terribles flames de foc roig que vinga i desperte la més bella i amb millor cor. |
| ||||||
| O sea, ¿que Siegfried hereda los pedazos de una enciclopedia? |
| ||||||
|
No crea usted que anda muy desencaminado. Efectivamente hereda los trozos de una enciclopedia, naturalmente, se trata de la enciclopedia ESPASA, que mire por dónde, significa "ESPADA" en catalán. Un cordial saludo, que le dejo para leer el postoperatorio de la Walkiria. Rex. |
| ||||||
| Ni me lo había imaginado... |
| ||||||
| Hola. No sé valenciano, entonces no pillo la ironía, pero quedaría agradecido que alguien me la explicase porque me pica la curiosidad. Muchas gracias y un saludo. |
| ||||||
|
Hola, Bécquer: Yo sólo puedo responder por mí mismo. En este momento estoy terminando la adaptación de Siegfrido en valenciano. Cuando termine con toda la tetra, la traduciré al castellano y la colgaré, ya que creo que le puede interesar a alguien en el foro. En cuanto al tema de la enciclopedia, lo único que se me ocurre es lo que ya he escrito. Una de las enciclopedias más conocidas en España se llama "Espasa", palabra que significa "espada" en valenciano. Más no puedo decir. Un cordial saludo. rex. |
| ||||||
|
Hola Rex, Mi enhorabuena por tu trabajo. No tengo ninguna crítica constructiva (ni destructiva) que añadir. Sólo tengo una pregunta: ¿Qué opinan los padres de las criaturas al respecto? Lo comento porque conozco a más de uno que no estaría demasiado contento con la elección. Al contrario que los niños, que supongo estarán encantados. Y gracias por compartir el Baldwin Project. M. |
| ||||||
| Hola. Vale Rex, es que cuando comentó Der Niblungen Herr lo de que "Sigfrido hereda los trozos de una enciclopedia" creía que es que había por ahí algún juego de palabras o similar, pero no leí yo bien, efectivamente, la Enciclopedia Espasa. Torpe error mío. Por cierto, muy interesante su trabajo, y seguro que los chicos deben estar encantados. Merlin, no creo que sea tan fuerte para niños de 10-12 años si, como ya había comentado Rex, eliminó el fraticidio y el incesto: cosas peores seguro que ven los niños de hoy en día, y, al fin y al cabo, esto es literatura, algo cultural. Seguro que más de uno, como poco, se leerá la Edda en unos años, y si tiene motivación por la música, hasta lo escuchará, lo cual es un éxito. Quizás los Maestros podrían gustarles también a los niños (además final feliz y con moraleja). Un saludo. |
| ||||||
|
Amigo Rex: Cuando yo tenía seis o siete años mi padre me regaló un libro cuyo título era "Los Nibelungos" y el autor que figuraba en la portada era un tal Richard Wagner. Era una adaptación para jóvenes del argumento de la tetralogía, velando un poco el incesto entre Siegmund y Sieglinde -el de Siegfried y su tía Brünnhilde era evidente- pero no los adulterios (no sólo el de los Wälsungos: quedaba claro que las valquirias eran hijas de Wotan, pero no de su esposa), ni tampoco el fratricidio de Fafner. No creo que me sintiera traumatizado por ello: era un mundo mítico y fantástico de dioses antiguos y de héroes de leyenda. A los niños les gusta que les expliquen una y otra vez la misma historia; por lo tanto, durante varios años, yo releí ese mismo libro tres veces al año (coincidiendo con las vacaciones escolares de Navidad, Semana Santa y verano) y cada vez volvía a quedar fascinado por ese mundo feérico que excitaba mi imaginación infantil. ¿Cuál fue el resultado de todo ello? Un verano. cuando yo contaba trece años, di el salto definitivo: no me conformaba con los tres o cuatro discos con oberturas y fragmentos de óperas de Wagner que había en casa: me encerré en plena canícula con una radio-cassette monoaural en una habitación minúscula en casa de mis padres para escuchar desde Bayreuth las retransmisiones de Der Ring des Nibelungen... Cuando escuché la "banda sonora" completa de aquella historia que me fascinaba -más allá de entradas de dioses en el Walhalla, cabalgadas de las valquirias, murmullos de la selva, viajes por el Rin y muertes de Sigfried (que era lo único que conocía)- quedé boquiabierto, zurumbático y patidifuso. Ni en mis sueños más dichosos pudiera haber imaginado una música mejor. Han pasado ya muchos años de todo esto. Hoy ya peino canas. Adoro la música de Wagner (y lo que es mejor: no sólo la música de Wagner). Pero tengo claro que sin aquel libro que me regaló mi padre cuando era niño hoy no estaría ecribiendo en este foro. Rex, si uno solo de sus alumnos quiere saber más acerca de aquello en lo que usted con tanto esfuerzo y cuidado lo ha iniciado puede darse por satisfecho. Seguir el camino de la belleza y la exquisitez es mucho más arduo que dejarse llevar por la fácil senda de la vulgaridad y lo adocenado. Usted intenta inculcar en mentes aún moldeables el interés por una obra de arte que sólo podrán apreciar en su madurez, pero a la que es improbable que accedan sin antes haber recibido un estímulo iniciático que les estimule su curiosidad. Le deseo el mayor de los éxitos en su labor. Un abrazo. Emilio |
| ||||||
|
Suscribo sus palabras y su "asunto". Me encanta la palabra zurumbático. Bien hallada M. |
| ||||||
|
Hola, amigos: Muchas gracias por vuestras palabras. Perdonad que no os haya contestado antes. Esta semana he estado fuera unos días en viaje de fin de curso con los alumnos de sexto. Como os comenté, las adaptaciones wagnerianas que he y estoy haciendo van dirigidas a quinto y sexto de Primaria (10-12 /13 años si hay repetidores). Cuando convives día y noche con chicos y chicas de estas edades, los conoces mejor y te das cuentas de que no son tan ?infantiles? como podemos pensar los adultos. Lo que sucede es que muchas veces no nos acordamos de nosotros mismos cuando teníamos su edad. Sin dejar de ser unos críos, la verdad es que están más ? despabilados? de lo que parece a primera vista. Nos equivocamos al creer que se pueden ?traumatizar?o ?sorprender? ante determinadas cosas. Lo cierto es que antes me ?sorprendo? yo lo avispados que están ellos. Podía contaros varias anécdotas que sucedieron durante el viaje. Hablemos de ?sexo y violencia? en primer lugar. En estas edades, especialmente las chicas ? que se desarrollan antes ? comienzan a sentir interés por el otro sexo, sin dejar ? lógicamente de seguir siendo críos. Que a nadie se les ocurra llamarles ?niñas?, que se mosquean. ?Venga, fulanita, cómete la ensalada?, decía yo. ?Profe, que no soy una niña, que ya te pareces a mi madre?. Desgraciadamente, también te encuentras con chicas que ? diferencia de los chicos, que aún no se preocupan por el tema ? tienden a comer poco porque quieren ?estar guapas? y no engordar. Ya nos encontramos con el problema del control de la ?línea?, que en ocasiones, puede ser preocupante. Te enteras de si a fulanita le gusta éste o aquél. Que si son novios, etc. Y ya se lo saben todo, vamos, que saben hasta ?latín?, que si os contara ciertas cosas que me cuentan en confianza sobre estas cuestiones, os parecería una ?gazmoñez? las preocupaciones adultas sobre ciertos temas que aparecen en la Tetralogía. Una chica boliviana que acaba de cumplir 12 años me dijo en confianza que hiciera lo posible para que le tocara cierto monitor en una actividad de tirolina. Yo le pregunté que qué más daba uno que otro. Y ella me respondió, es que ése es el que ?está más bueno?. Me lo dijo con una naturalidad total (ante me ?escandalizo? yo que ella en esa situación). El caso es que en la tirolina te dan un empujoncito para lanzarte, y la niña quería que se lo diera ese monitor en particular. En fin, que la mojigatería tipo W. Disney años 40 ó 50 ya no existe, sui es que alguna vez existió. Sobre la ?violencia? comentaros una anécdota. Hicimos tiro con arco. Una niña rumana acertó en la diana y rompió un globo. Aplausos. Cuando le pregunté que cómo era que tenía tan buena puntería me dijo que en casa practicaba con un juego de ordenador (que sus padres le habían regalado) que consistía en lanzarle una flecha a un señor en un ojo. Si hacían diana te salía sangre a borbotones. Ella lo contaba con total naturalidad. A mí me daba bastante repelús. Pero ésta es la realidad. Los niños no se ?espantan? ni se ?traumatizan? antes escenas dantescas como ésta. ¿Cómo van a traumatizarse por las escenas violentas que aparecen en la Tetralogía? Conste que estoy totalmente en contra de los juguetes bélicos y los videojuegos violentos, pero ésta es la realidad. Finalmente, una última anécdota, que ya no quiero cansaros más con este sentir, con cierto orgullo, que mi trabajo no había caído en saco roto y que los niños habían interiorizado las lecturas wagnerianas. Os lo cuento. Había un monitor que era muy estricto y que enseguida castigaba a quien se salía de las normas. Uno de los chicos, un argentino porteño, me dijo: ?Profe, ese monitor es más malo que ALBERICH. Por nada te riñe y te castiga?. Como os dije, el comentario me llegó dentro. Éste es uno de los chicos que tengo en el grupo de apoyo de valenciano de 5º y 6º, y no es uno de los más aplicados, precisamente... Un cordial saludo y gracias por vuestra atención. Rex. |